Xilografia
És la tècnica de buidar (fer solcs) a un bloc de fusta perfectament pla, per tal de formar una imatge en relleu, és a dir, les incisions o entalladures seran les que formaran el dibuix.
Sobre el bloc de fusta es realitza prèviament el dibuix a llapis, després es buiden, amb les eines apropiades, les zones que no estan dibuixades. D'aquesta forma queda en relleu el dibuix.
En xilografia existeixen dues tècniques: «a fibra» i «a contrafibra». Es diferencien per les eines utilitzades, per la forma de treballar la fusta o pels mitjans expressius, sempre visibles una vegada realitzada l'estampaciô.
En la tècnica «a fibra» es treballa la fusta en el sentit de la veta. En aquest cas es pot utilitzar qualsevol tipus de fusta, des de la més dura fins a la més fluixa. Els efectes que es produiran a l'estampa variaran segons la fusta utilitzada (com més fluixa sigui la fusta, més notarem les vetes a l'estampa). De totes formes, les fustes més utilitzades són les dures (boix, noguer, cirerer, perera, etc.), ja que reuneixen millors condicions per treballar amb més facilitat.
Les eines que s'utilitzen per a aquesta tècnica són els tallants i les gúbies. El tallant és l'instrument més apropiat per poder tallar amb més precisió les línies del dibuix. Per això, en primer lloc, es fa un tall en sentit diagonal, de defora cap a endins, i després en sentit contrari. Es formarà així un solc en forma de «V» (vegeu el dibuix).
Les gúbies, al contrari dels tallants (que tenen la fulla plana), són de secció corba i tallen la fusta per fer-la saltar d'un sol cop, deixant els solcs ja fets. S'utilitza normalment per buidar els espais que han de ser blancs, però s'empra també per realitzar totalment el gravat.
En la tècnica «a contrafibra», també anomenada «a la tesa», es treballa en sentit transversal a la veta. Per a aquesta tècnica s'utilitzen fustes molt dures. La més apropiada i la més utilitzada és el boix, fusta molt fina de veta i molt dura.
Per tal d'aconseguir un format gros es junten bocins de boix, els quals, perfectament afegits i sempre tallats en sentit contrari a la veta, formaran un bloc, que després de deixar-lo ben polit, estarà ja en condicions de gravar.
L'eina per excel-lència per a aquesta feina es el burí, instrument format per una barreta d'acer trempat, de secció triangular, quadrada o bé romboidal, esmolada a la punta en forma de bisell, amb un petit mànec, de forma rodona.
El solc produit pel burí varia segons les dimensions i la forma que tengui la punta.
Estampació I xilografia
Es procedeix a entintar la xilografia mitjançant un rodet. Després es posa damunt de la xilografia el paper prèviament humit.
Existeixen dues formes d'estampar: manualment i mecànicament. Per fer-ho manualment s'utilitza un instrument de forma abombada i es pressiona per tota la superficie de la fusta. Per fer-ho mecànicament s'ha d'utilitzar una premsa (de braç o plana), la qual pressiona uniformement sobre la fusta. L'objectiu és que la tinta passi al paper.
Gravat calcogràfic o en buit
El gravat calcogràfic consisteix a fer una sèrie d'incisions o alteracions a una planxa de metall, les quals retenen la tinta, i durant el procés d'estampació la passen al paper.
Les planxes que s'utilitzen són de coure, zinc, ferro, etc.
Per aconseguir una incisió en la superficie de la planxa existeixen dues tècniques diferents. En primer lloc, la tècnica directa, en la qual el gravador ataca directament la planxa mitjançant un instrument punxant (burí o punxa d'acer). La tècnica indirecta es diferencia de l'anterior perquè la planxa no és atacada directament per l'eina, sinó que les zones que interessi són sotmeses a agressions químiques mitjançant els àcids, els quals produeixen una corrosió que forma els solcs desitjats que constitueixen el dibuix.
Estampació I gravat calcogràfic
Tant per als procediments directes com per als indirectes el procès d'estampació és el mateix, per la qual cosa una vegada acabat el dibuix a la planxa, es procedeix a l'entintat mitjançant un rodet, una rasqueta o una monyeca, procurant que la tinta entri perfectament en els solcs.
La següent operació consisteix a anar eliminant la tinta de la superfície de la planxa amb un pedaç fi o una gasa de cotó, anant en compte a no buidar la tinta dels solcs, per passar seguidament a l'estampació pròpiament dita, que es realitza amb una premsa adequada que rep el nom de tòrcul. Aquest està format per dos cilindres i una planxa de metall o de fusta, anomenada platina, situada entre els dos cilindres.
La planxa entintada es col·loca sobre la platina i, damunt, el paper humit. El rodet superior fa pressió sobre la platina i, per tant, sobre la planxa. Aquesta pressió fa que la tinta dels solcs passi directament al paper, i així s'obté en aquest la imatge que s'havia creat anteriorment a la planxa.
Talla dolça o gravat al burí
És la més antiga de les tècniques calcogràfiques, i la més difícil, perquè exigeix un major control manual.
La planxa es treballa amb el burí, que obre solcs i produeix burballes.
El burí és una eina en forma de petita barra d'acer trempat, de secció quadrada, triangular o romboidal, amb un mànec de fusta. S'utilitza empenyent; es dirigeix amb el polze i l'índex, fent pressió amb el palmell de la mà. Amb l'altra mà es fa girar la planxa en sentit contrari al del burí.
El coure és el metall més apropiat per a aquesta tècnica. Sobre la planxa ben polida es dibuixa el motiu que es vol gravar i es procedeix a fer les incisions amb l'eina. El seu tall produeix un solc net i es caracteritza perquè les sèves línies tenen un principi i un final fi, i una zona central més gruixada perquè és el punt on es fa més pressió. Aquesta característica, amb totes les seves possibles combinacions, és la més rellevant de les que conté aquesta pura i noble tècnica.
Punta seca
D'entre les tècniques directes calcogràfiques es podria dir que la «punta seca» és la més senzilla. En ella l'artista treballa la planxa tal com ho faria un dibuixant sobre paper, emprant puntes esmolades. Qualsevol instrument capaç de ratllar la superfície de la planxa és útil per a aquesta tècnica, encara que el més apropiat és una punta d'acer que va subjecta a un mànec de fusta. El seu aspecte és molt parescut al d'un llapis.
Segons l'instrument i la seva posició en el moment de gravar, produeix un tipus de solc més o menys profund, aixecant a ambdós costats unes barbes o rebaves. Són aquestes barbes les que donen un aspecte característic als resultats d'aquesta tècnica, ja que una vegada entintades retenen als seus costats la tinta i donen al traç un aspecte vellutat, creant zones d'ombres.
A causa de la fragilitat i al fàcil desgastament de les rebaves, el tiratge del gravat no pot ser molt nombrós.
Aquesta tècnica té el gran avantatge que l'artista pot realitzar un treball directe, ràpid, i els seus resultats són immediats. Generalment s'utilitza en combinació amb altres tècniques.
Manera Negra
La «Manera Negra», anomenada també «Mezzotinta» o «Gravat al fum» és un procediment diferent a la resta de les tècniques calcogràfiques. La seva peculiaritat consisteix a granejar tota la planxa amb un instrument apropiat anomenat granejador, al contrari que en les altres tècniques de gravat, en les quals el primer condicionant és allisar i polir la planxa per poder dibuixar.
El granejador és una eina d'acer, parescuda al cisell, que té un tallant corb dentat i esmolat en bisell. Aquest tallant s'acciona sobre la planxa amb un moviment de vaivé en totes les direccions, exercint una petita pressió. Les seves dents produeixen un puntejat o granejat per tota la superfície.
Per saber si la planxa està ben granejada es pot fer una prova d'estampació. El resultat ha de ser una estampa negra, amb un to intens, vellutat i uniforme.
Al contrari de les altres tècniques de gravat, l'artista treballa la planxa partint del negre intens originat pel granejador, creant la imatge en blanc servint-se de brunyidors metàl·lics o d'àgata i de raspalladors.
Amb el brunyidor s'allisa la superfície granejada i, per tant, l'efecte final que produeix depèn de si s'ha brunyit més o menys, podent-se aconseguir tota una gamma de grisos que van des del negre del fons de la planxa fins al blanc absolut i lluminós a les zones que s’hagin brunyit completament.
La «Manera Negra» és una tècnica utilitzada per aconseguir contrastos de llums i ombres i produeix efectes tonals molt subtils i bells.
Aiguafort
Dels procediments indirectes de gravat calcogràfic l'aiguafort és el més utilitzat pels artistes. Consisteix a gravar sobre metall mitjançant un àcid, normalment el nítric, anomenat vulgarment aiguafort i que ha donat nom a aquesta tècnica.
Són diversos els metalls que s'utilitzen per gravar a l'aiguafort: coure, zinc, ferro,
acer, etc., pero el més indicat és el coure perquè és homogeni i compacte i es presta millor
a l'acció corrossiva de l'àcid.
acer, etc., pero el més indicat és el coure perquè és homogeni i compacte i es presta millor
a l'acció corrossiva de l'àcid.
Per començar a treballar la planxa, aquesta ha de tenir una preparació prèvia com és la neteja i el desengreixament que es realitza amb una mescla d'amoníac i blanc d'Espanya. A continuació es renta a fons amb aigua i s'eixuga, per procedir seguidament a l'envernissament.
El vernís és un element fonamental a l'aiguafort perquè és la base en la qual es dibuixa la imatge que es vol gravar. Aquest vernís és una mescla de cera verge, betum de Judea i aiguarràs.
La cera verge és un element impermeabilitzant; el betum de Judea li dóna consistència i l'aiguarràs és el diluent òptim d'ambdós.
La següent passa és fumar la superfície envernissada, per endurir-la, igualar-la i im-permeabilitzar-la proporcionant una superfície obscura, apta per executar el dibuix. El revers de la planxa també es cobreix amb una capa de vernís.
Una vegada envernissada la planxa, està llesta per dibuixar-hi el motiu a gravar. Això es fa amb una punxa d'acer no massa esmolada perquè no ratlli la planxa, sino que només aixequi el vernís i deixi al descobert el metall.
La passa més decisiva, la que farà gravar el dibuix al metall, consisteix a introduir la planxa en una cubeta que conté l'àcid. Les parts on no hi ha vernís són atacades per l'àcid i la resta no.
Quant més temps estigui la planxa submergida dins l'àcid, més profundament es gravaran les línies. Al mateix temps, quant més profunda sigui la línia, major serà la quantitat de tinta que retengui, i, per tant, més fosc serà el resultat sobre el paper.
Quan l'àcid ja ha «mossegat» la planxa, el vernís es fa desaparèixer amb aiguarràs i la planxa quedarà llesta per a efectuar l’estampació.
L'aiguafort és la tècnica calcogràfica més utilitzada pels artistes per la quantitat de possibilitats de creació que té i perquè permet tota classe de llibertats.
Aiguatinta
Es diferencia de l'aiguafort principalment perquè la planxa no s'envernissa totalment per protegir-la de l'àcid. La seva superfície és ensalgada amb una resina en pols no atacable per l'àcid.
Aquest procediment es descobrí en el s. XVIII pel francès G.B. Le Price. A Espanya es conegué quan Goya realitzà «Los Caprichos».
S'introdueix la planxa dins una caixa resinadora; mitjançant una manxa, es polvoritza la resina i aquesta es va dipositant sobre la planxa. Perquè s'hi fixi, la planxa s'ha d'encalentir i el granulat de resina es fondrà parcialment.
L'àcid només ataca les zones que no estan cobertes per la resina.
El resultat és: punts blancs on hi ha resina, i fons negre on l'àcid s'ha menjat el metall.
L'aiguatinta tendeix a imitar l'aquarel·la. Amb aquesta tècnica es poden aconseguir textures i transparències pictòriques.
És un procediment molt adequat per combinar-lo amb altres tècniques, sobretot amb l'aiguafort.
Vernís tou
En aquesta tècnica calcogràfica la planxa es cobreix amb un vernís especial molt greixós perquè no s'eixugui ni s'endureixi. Aquest vernís s'ha d'escampar amb un rodet perquè quedi sobre la planxa una capa fina i uniforme.
Damunt la planxa així preparada es col·loca un paper lleugerament granulat, i amb un llapis es realitza el dibuix sobre el paper. La pressió del llapis fa que el vernís s'aferri al paper, deixant al descobert el metall.
Quan introduirem la planxa dins l'àcid, aquest atacarà les parts descobertes. Segons la textura desitjada s'utilitzarà un paper més o menys granulat.
Damunt la planxa, endemés de paper s'hi poden aplicar teles, malles, etc., per crear així efectes variats.
El resultat final d'aquesta tècnica es parescut al d'un dibuix a llapis.
Litografia
És una tècnica d'impressió plana, és a dir, la superfície que es dibuixa no sofreix cap tipus d'alteració ni en relleu ni en buit. El principi de la litografia es basa en la incompatibilitat que existeix entre el greix i l'aigua.
El material utilitzat és la pedra calissa. Des de la invenció de la litografia per Aloïs Senefelder (1796), la pedra utilitzada i la que millors resultats proporciona és l'extreta de les pedreres de Solenhofeu (Alemanya) per les seves característiques de porositat, absència de vetes, homogeneïtat, retenció de cossos greixosos i absorció d'aigua.
Abans de poder dibuixar sobre la pedra, s'ha de granejar. Aquesta operació consisteix a col·locar sobre una cara de la pedra un abrasiu (arena, carborúndum) i aigua, i posant una altra pedra damunt, fregar-les una contra l'altra. Així aconseguirem un granejat. Aquest granejat varia segons les dimensions de l'abrasiu utilitzat, i pot oscil·lar entre un acabat molt fi (com el cristall) fins a una textura perceptible a la mà.
Segons sigui el treball que es desitgi realitzar (aiguatinta, ploma, llapis, barra, etc.) triarem el granejat que convengui perquè els dipòsits de greix siguin correctes i els resultats de l'estampació satisfactoris.
Posteriorment, es procedeix a dibuixar sobre la superfície neta i verge. Utilitzarem una tinta greixosa, bé en forma líquida (que s'aplica amb pinzell) o bé en forma sòlida (llapis o barra).
Aquesta tinta penetra en els porus de la pedra i crea dipòsits de greix on s'hi acumularà la tinta d'impressió.
El pas més delicat de tot el procès és el d'acidular la pedra. Consisteix a escampar damunt la pedra una solució d'àcid nítric i de goma aràbiga. La seva funció és fixar els dipòsits greixosos en els porus de la pedra i al mateix temps preservar les zones que no s'han dibuixades, que seran blanques a l'estampa. Aquestes zones seran les que absorbiran l'aigua.
Acabat aquest procès i una vegada eliminada amb aigua la solució d'àcid, estendrem sobre la superfície de la pedra una capa fina de goma aràbiga i l'eixugarem.
A continuació es procedeix a esborrar el dibuix amb essència de trementina i així queda neta la superfície de la pedra. El motiu dibuixat desapareix però no s'alteren els dipòsits greixosos que ja han penetrat en els porus.
Seguidament, es banya la pedra. Mitjançant un rodet l'entintarem amb tinta greixosa. Aquesta només es diposita a les zones on s'havia dibuixat i no a les superfícies blanques del dibuix, per la incompatibilitat greix-aigua, i torna a aparèixer així, paulatinament, el dibuix sobre la pedra. Aquesta operació té com a funció reforçar els dipòsits greixosos del dibuix. La nova imatge que ens apareix, és la definitiva que més tard serà impresa al paper.
Procedirem una vegada més a eliminar la tinta de l'anterior operació, sempre preservant la superfície amb una fina capa de goma aràbiga.
Després es procedeix a l'estampació col·locant la pedra a la premsa litogràfica.
La pedra ha d'estar completament neta de restes anteriors. Es banya la superfície amb una esponja i s'entinta amb un rodet. Col·locam sobre la pedra el paper prèviament humit i procedim a estampar. Aquesta operació de banyar i entintar s'ha de repetir per a cada prova i en cada color durant tot el tiratge.
Serigrafia
Té els seus antecedents en els antics procediments de l'estergit, que consisteix a imprimir o estampar sobre una superfície, amb ajuda de plantilles. Els primers exemples els trobam a les pintures rupestres.
La serigrafia es pot estampar sobre qualsevol classe de superfície i material, per la qual cosa s’utilitza no tan sols per a fins artístics, sinó també industrials. Per regla general, en el cas de la serigrafia artística, l’estampat es fa sobre paper.
El mètode consisteix a preparar sobre un bastidor una pantalla o malla de seda (d’aquí ve el nom del procediment), de niló, etc. Sobre aquesta pantalla l’artista realitza el dibuix o imatge a serigrafiar, amb una tinta greixosa. Una vegada acabat el dibuix es cobreix la superfície amb goma, laca o qualsevol altre líquid semblant que tengui la característica d’obstruir els forats de la malla. El pas següent consisteix a netejar la pantalla amb un dissolvent que només actuarà sobre les zones en les quals hi hagi tinta, i les desbloqui.
Es preparen, d’aquest forma, tantes pantalles com colors tengui l’obra que es vulgui realitzar, ja que la pantalla serveix només per estampar un color.
Seguidament, es col·loca el paper davall la pantalla i sobre ella es diposita la tinta, que s’estendrà amb una regleta; sobre les zones desblocades pel dissolvent, passarà la tinta i s’estamparà al paper. L’operació es repetirà amb les distintes pantalles dels diferents colors fins a acabar l’obra.
El resultat serà una imatge amb colors plans i molt vius. I com que la quantitat de tinta que es transfereix al paper, és major que la resta de les tècniques, s’aconsegueixen capes de color molt espesses i sòlides.
Monotip
El procediment d’aquesta tècnica és senzill. Es realitza el dibuix directament sobre una planxa, que pot ésser de diferents materials no porosos: metall, vidre, plàstic, etc., aplicant les tintes amb un pinzell, brotxa o qualsevol altre element que utilitzi l’artista.
Una vegada realitzat el dibuix, la planxa es col·loca sobre la platina del tòrcul, i damunt, el paper humit. Se segueix el mateix procés de l’estampació d’un gravat, fent passar la planxa per la pressió del rodet.
Obtinguda l’estampa, la planxa perd el motiu que s’hi ha dibuixat perquè la tinta ha passat al paper, i com que no s’ha alterat la superfície de la planxa amb cap instrument o àcid, no queda cap marca i no s’hi pot tornar estampar. Per això a aquest procediment, se l’anomena monotip.
El resultat del treball és immediat. Aquesta rapidesa proporciona a l’obra espontaneïtat i desimboltura.
És un art molt personal, ja que no hi ha mètodes establerts, i l’artista treballa la superfície de la planxa com si fos una pintura. Això permet que cada artista pugui plasmar la seva expressivitat plàstica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada